UNA GRAN FAMÍLIA.

Bunyims.  Pintura a l'oli. Tamany  F.40.  100x73.  Núria Vergés.

  

     "Si l'aigua, no xopa les arrels d'un arbre, n'en collirem cap fuit."

     Per això, faig memòria dels meus avis.

    La data del meu neixament, va venir marcada, per la llum d'un lluna plena en una nit d'estiu, en un assentament iber, dalt d'un petit turo, prop del mar, de nom Vallis Cannetum.*

     El meu nom és Júlia, el meu pare, Emili Màxim, és un important comerciant, la meva mare, Sempronia discreta i afectuosa amb tothom, és una bona mestressa de casa

     El meu avi patern, Nestorn, és alfarer d'ofici, la seva ceràmica és molt apreciada, de la meva avia, Leba, poca cosa en se, no la vaig arribar a coneixer, dons va morir jove, i l'avi maí en parla, sembla com si no hagués superat la seva pèrdua. 

     Els avis materns pertanyent a un poble veí, no son comerciants, sinó ramades,  l'avia Júlia, de qui he heredat el nom, sempre té alguna història per contar.

      I aquesta n'és una de molt bonica:

     Ja he dit que eren ramaders els meus avis, així que la seva vida transcurria, generalment a l'aire lliure, voltats de bestiar, i d'uns bonics animals, amb qui jo jugava, sempre que visitava

als avis, peró, jo no sabia veure quin profit donaven, i a més no n'havien vist de semblants en altres assentaments, o poblats, que jo coneixia.

    L'avia, tot somrient, em va explicar que el seu avi Acadi en la seva edad adulta va arribar a ser un gran ramader, peró ell, en la seva joventut primer, va tenir que ser caçador, per poder reunir suficient bestiar, és, en una de les seves freqüents caceres, on comença realment aquesta l'història.

    El sol i la lluna, assenyalaven els seus dies, els frets i la bonança marcaven el transcurs de la seva vida.

  Després d'un dia de bona cacera, encengué foc, on va coure carn, i és disposava a descansar, quant, gràcies al seu instint de bon caçador, va advertir que era observa't, en la tenebra de la nit, gràcies, les besllums de les restes del foc, distingí una parella de llops, atrets per l'olor de la carn, i per el caliu del foc, va ser el mascle, el més atrevit qui va atansar-se, la femella, va romandre allunyada, amb molta sereno, tot agafant el punyal de cacera, va esperar l'assalt del animal, l'acer acabà amb el seu atreviment. La femella es retira esparverada, l'home va deixar el cos de llop, bora el foc, com senyal d'advertiment, a la nit següent la lloba va tornar apareixer, va abaixar el cap i amb la cua entre cames, en actitut de submissió, s'atansà, tenia fitats els ulls en el tall de carn, que estava al foc, el caçador va observar, que la llob,a estava prenyada, segurament, aquell era el motiu de la seva prudència, li tira un tros de carn, que  menjar amb delit, després se l'acosta i se li va ajeura vora seu.

    Segurament aquet va ser el moment, on va començar la domesticació d'un enimal salvatge, per un animal fidel i agrait.

    Al matí, la lloba havia desaparegut, l'home, va reunir els animals caçats iniciant el llarg camí, de retorn al seu poble, durant la nit, victima del cançament, s'adormí, de sobte un fort uyol l'alertà, i el despertà, una ombra furtiva, va desaparegué al trobar-se en actitut amenaçadora i agresiva, la lloba, que havia seguint  al caçador.

     Des de aquell moment, la solitut de la lloba i la de l'home, va ser compartida, i entre els dos   sembraren els fonaments d'una sincera i forta relació de respecte, d'amistat i de protecció mutua.

     Llavors, l'avia assenyalant els petits cadells que corrien per el meu entotn, exclamà:

     ” Aquets són els descendents, d'aquella lloba que demostrà la seva lleialtat, envers aquí, li va donar de menjar, se podria dir, que gràcies a ella el meu avi no va perdé el fruit del seu esforç, i també, va salvar la pròpia vida, ja pots entendre, si ens han donat profit, i com em d'estar d'agraits."

Retrat de la meva gossa Bunyims.  Dibuix a grafit. Tamany DIN.A. 4.  Núria Vergés-