VIC 2011.

LA FADA DE RODES

SANDALIES D'ESCUMA

TREBALL I FERMESA.

Taules, i tinter, grecs, d'escriptura.

La Ma. Àngels Anglada, per boca de la Glauca, ens comenta la dificultat de l'escriptura;

   "No, aquest darrer vers- ho heu observat- té massa lletres d'igual so, me'n adona de seguida l'hauré de modificar. Agafaré les tauletes cobertes d'olorosa cera de les nostres abelles i faré treballar el punxó fins que em quedi tan armoniós com les muses es mereixen. Ja sé, però allò que vull escriure-hi, i amb quin ritme. Només em caldrà esforçar-me per donar a la canço una forma perfecta, la més escaient, com sempre m'hi aplicat, d'ença que era gairebé un infant."

Punxons i tinter, grecs, d'escriptura.

 Ens ve a dir que tot treball ben fet, necesita el seu temps, l'improvisació no acostuma a donar bons resultats, se requereix voluntat d'estudi, i exigeix constància i esforç.
    Primer s'ha de tenir l'idea del que es vol fer, i on se vol arribar, després buscar els medis adients per aplicar-los, sense estalviar esforç i ser constant, i perseverar.
   I si no s'aconsegueix el que es desitja, amb humilitat, saber reconèixer, en que s'ha fallat, i procurar posar-li-hi  esment, acceptant les nostres pròpies limitacions personals.
   I no defallir davant el primer fracàs, i tenir el convenciment que amb les equivocacions i contratemps, que inevitablement es presentaran, ens proporcionen una bona experiència, que ens ajudarà, a millorar en el futur.

   Una sabia dita popular diu; Millor, que quant vingui l'inspiració, et trobi treballant.

Núria Vergés.

INVOCACIÓ A LES MUSES.

                                   

Dansa de les Muses.

    Vaig escriure un poema, dedicat a les Muses de la Poesia, per la festa de Primavera, i amb l'alegria de poder compartir-la amb les amigues, em va sortir joiós com el vi.

                             INVOCACIÓ A LES MUSES DE LA POESIA.

                                         Inspireu-me noves cantades,

                                         amb boniques lletres sentides,

                                         que sonin com dolces melodies,

                                         que brollin de la meva veu.

                                         Siguin sons de dolces recordances,

                                         del present  beneurades dites,

                                         amb futur de somnis d'esperances

                                         que son fruits de bons sentiments.

                                         Lloances siguin dites i cantades

                                         que siguin com l'aire que tot envolta

                                         com l'amor que ens fa somniar i viure

                                         amb totes les llengues de l'univers.


                                                                                                     Núria Vergés.

RECORRENT FLORÈNCIA, RECORDANT A LEONARDO DA VINCI.

    La Glauca, recorrent els carrers d'Alexandria, s'imagina l'infantessa i adolescència de Càrmides. 

    I jo, recorrent els carrers de Florència, recordava a Leonardo da Vinci.

Leonardo da Vinci.  Autorretrat.

   En cert sentit, però jo retrobava al meu admirat personatge, en aquell barri àntic, la meitat del qual fora derruit per engrandir la gran Plaça de la Senyoria, on em trobava, sota l'ombra de l'esbelta torre del Palau de la Senyoria de la ciutat de Florència.

   

Duomo de Florència. Plaça de la Senyoria.

Vull dir que me l'imaginava en el marc dels seus jocs d'infant, en la propera i bonica ciutat de Vinci on va neixer.

  De la seva creixença d'adolescent; aquí, em deia; per un d'aquets carrers florentins, devia caminar acompanyat per els companys del taller, o un xic més allà, prop d'una font, observava el correr de l'aigua, aixi anys a venir, en els seus manuscrits expossarà les seves multiples observacions. ” L'aigua és la conductora de la naturaleza”.
  Tambè estudiava les cares i compostures de les dones, i dels homes, i dels nens i dels ancians, deixan una extensa recopilació d'esbossos, que després plasmarà en els seus quadres, i també en importants tractats d'anatomia

   I en passar per davant d'una casa-taller, m'imaginava que era la de l'artista Andrea del Verrochio, que fora el seu mestre, però que es va veure superat per el seu predilecte i admirat deixeble, sense estalviar-li-hi, ni treballs, ni esforços, ni hores d'estudi, que li hi marcarien el dificil i innibastable camí de la perfecció.

 Innumerables treballs seus s'han perdut, altres obres o proyectes quedaren inacabades, algunes les han marcades, el pas inexorable del temps, però, les que han arribat a nosaltres, son testimoni del gran geni, del seu autor.

  I sota el mateix cel, que cobricelava l'admirada Florència, recuperava per a mi la infantesa d'un home adult i universal, al que havia vingut a cercar, en la meva memòria.

L'ORACLE DE ZEUS.

Per cantar has nascut, dona, i per estimar,
no s'acoblaren per engendrar una venjadora els teus pares.
Aquarel-la i tinta xina de Núria Vergés.

   La Glauca, ens ho explica; Ho havia promès a Càrmides: m'havia d'acontentar, ara si, amb el missatge que el sacerdot em fes arribar.  Me'l va dir de paraula  i me'l va donar,  després,  escrit,  en una fina plaqueta que tenia  forma de roure.  En un bell dístic i sempre més l'he conservat.

   El sol resplendia damunt les branques més altes del roure, mentre ocells no paraven de cantar.

ROSES PORPRA.

Roses porpra, Girona Setmana de les flors. fotografia de Núria Vergés.

    En admirar unes precioses roses porpra, durant la meva visita a Girona, en la seva Setmana de les Flors, vaig recordar les paraules de Glauca, que ens explicar.  "Vam oferir les libacions funeràries acostumades, al nostre estimat amic, l'alegre i agosarat Sòtades, i jo vaig plantar un roser, que floria en encisadores roses vermelles com la porpra, que li servís de monument fúnebre."

PER HIPÒCRATES

         

Homenatge a Hipòcrates. Dibuix a tinta xina. Núria Vergés.

                                  
                                            
                                                          PER HIPÒCRATES.

                                  
                                      Jo tenia un mal ben dins el cor
                                       i a un metge encomaní tot el meu cos;
                                      en comprovar que tot era al seu llocimprovisà les conclusions:
  
                                      -Si vol, pot fer
                                      com fa tota la gent:
                                      deixar tots els plaers,
                                      morir una mica abans.

                                     -Savis han dit
                                     que el peix era roí,
                                     que l'oli era un verí,
                                     i el vi pecat mortal.

                                     Com que el doctor em va guarir d'un cop,
                                     brindàrem per Hipòcrates, tots dos
                                     tot recordant caçons a cada glop
                                     de Creta, de Alguer i d'altres llocs.

                                     El vi també
                                     dansava en els tonells
                                     brindant per els seus parents,
                                     les vinyes vora el mar.

                                     El Penedés
                                     volia vi arlés
                                     i a Dènia el moscatell
                                     retsina demanà.

                     Música popular grega - Interpretació: Maria del Mar Bonet. - Lletra: Albert García.

  


  

LA MEVA CIUTAT

Desconsol de Josep Llimona. Parc de la Ciutadella. Barcelona.
Pintura a l'oli. de Núria Vergés.

   La Ma. Àngels Anglada, amb la veu de la Glauca, ens descriu la impressionant ciutat d'Alexandria.

   De segur Barcelona, no és tant espectacular, però és la ciutat on resideixo i que estimo.

   És la meva ciutat.

   Ja fa unes decenes d'anys, que hi visc, i en l'arribada d'uns amics foranis, vaig aprofitar la avinentesa, per retornar a visitar els llocs més emblemàtics i dignes de donar a coneixer; els Museus, la Sagrada Família, el Parc de la Ciutadella, amb el Parlament de Catalunya, i l'escultura del Desconsol de Josep Llimona, i passejar per els seus jardins i admirar les seves boniques escultures

Parc de la Ciutadella. Pintura a l'oli de Núria Vergés.

    Vam navegar per les aigues del Meditrrà, i vam passejar per la muntanya de Montjuich. i per altres indrets interessants, tampoc ens vam olvidar del Monestir de Monserrat, la nostra patrona.
    Van ser uns dies de retrobament amb el nostre entorn, que ens van  permetre de valorar, tot allò de bo que tenim, en el nostre país.

DESPEDIDA

Jardí del campus de Barcelona.

   Sempre m'ha agradat de veure l'anar i venir dels estudiants i professors, per els carrers i places del campus  universitari, on vaig estudiar, durant anys.

     Però el dia que em vaig anar de la ciutat universitària, tenia el cor massa oprimit per deleitar-me, amb els seus jardins i arbredes, i en els dibuixos que marcaven damunt el terra, els seus camins.

     Així i tot, jove com era, i una mica tafanera, parava atenció en l'arribada dels nous alumnes, i dels que si quedaven, i també dels que com jo mateixa, s'anaven.

     Alguns dels que, fins aleshores, van ser els meus companys d'estudis, varen acompanyar-me fins al cotxe que m'esperava, la despedida fou breu, ja havíem tingut temps per les confidències.

     Un simple adeu, i una trista mirada on queda reflectida una gran incertesa davant del nostre 

desconegut futur.

AL POETA FILETAS.

FILETAS. Pintura a l'oli Tamany F. 20. 73x60  Núria Vergés.

  FILETAS, fou un poeta gramàtic grec nadiu de Cos, que va florir als primers anys de l'escola alexandrina, posterior a Alexandre el Gran, en temps de Ptolemeu i Soler. 

    Fou mestre directe de Teócrit de Siracusa. La seva poesia fou elegíaca, especialitat en la que és considerat el millor després de Cal-límac, a més de poemes va escriure sobre la gramàtica, fou comentarista d'Homer.

      Referin-se a Glauca deia; "Ets el meu arbre ple d'ocells".

    Glauca, li dedicà aquet epitafi; " Vulguin els Déus que les violes floreixin sempre damunt la seva tomba i que reposi honorat entre les ombres pacífiques".

  

UNA GRAN FAMÍLIA.

Bunyims.  Pintura a l'oli. Tamany  F.40.  100x73.  Núria Vergés.

  

     "Si l'aigua, no xopa les arrels d'un arbre, n'en collirem cap fuit."

     Per això, faig memòria dels meus avis.

    La data del meu neixament, va venir marcada, per la llum d'un lluna plena en una nit d'estiu, en un assentament iber, dalt d'un petit turo, prop del mar, de nom Vallis Cannetum.*

     El meu nom és Júlia, el meu pare, Emili Màxim, és un important comerciant, la meva mare, Sempronia discreta i afectuosa amb tothom, és una bona mestressa de casa

     El meu avi patern, Nestorn, és alfarer d'ofici, la seva ceràmica és molt apreciada, de la meva avia, Leba, poca cosa en se, no la vaig arribar a coneixer, dons va morir jove, i l'avi maí en parla, sembla com si no hagués superat la seva pèrdua. 

     Els avis materns pertanyent a un poble veí, no son comerciants, sinó ramades,  l'avia Júlia, de qui he heredat el nom, sempre té alguna història per contar.

      I aquesta n'és una de molt bonica:

     Ja he dit que eren ramaders els meus avis, així que la seva vida transcurria, generalment a l'aire lliure, voltats de bestiar, i d'uns bonics animals, amb qui jo jugava, sempre que visitava

als avis, peró, jo no sabia veure quin profit donaven, i a més no n'havien vist de semblants en altres assentaments, o poblats, que jo coneixia.

    L'avia, tot somrient, em va explicar que el seu avi Acadi en la seva edad adulta va arribar a ser un gran ramader, peró ell, en la seva joventut primer, va tenir que ser caçador, per poder reunir suficient bestiar, és, en una de les seves freqüents caceres, on comença realment aquesta l'història.

    El sol i la lluna, assenyalaven els seus dies, els frets i la bonança marcaven el transcurs de la seva vida.

  Després d'un dia de bona cacera, encengué foc, on va coure carn, i és disposava a descansar, quant, gràcies al seu instint de bon caçador, va advertir que era observa't, en la tenebra de la nit, gràcies, les besllums de les restes del foc, distingí una parella de llops, atrets per l'olor de la carn, i per el caliu del foc, va ser el mascle, el més atrevit qui va atansar-se, la femella, va romandre allunyada, amb molta sereno, tot agafant el punyal de cacera, va esperar l'assalt del animal, l'acer acabà amb el seu atreviment. La femella es retira esparverada, l'home va deixar el cos de llop, bora el foc, com senyal d'advertiment, a la nit següent la lloba va tornar apareixer, va abaixar el cap i amb la cua entre cames, en actitut de submissió, s'atansà, tenia fitats els ulls en el tall de carn, que estava al foc, el caçador va observar, que la llob,a estava prenyada, segurament, aquell era el motiu de la seva prudència, li tira un tros de carn, que  menjar amb delit, després se l'acosta i se li va ajeura vora seu.

    Segurament aquet va ser el moment, on va començar la domesticació d'un enimal salvatge, per un animal fidel i agrait.

    Al matí, la lloba havia desaparegut, l'home, va reunir els animals caçats iniciant el llarg camí, de retorn al seu poble, durant la nit, victima del cançament, s'adormí, de sobte un fort uyol l'alertà, i el despertà, una ombra furtiva, va desaparegué al trobar-se en actitut amenaçadora i agresiva, la lloba, que havia seguint  al caçador.

     Des de aquell moment, la solitut de la lloba i la de l'home, va ser compartida, i entre els dos   sembraren els fonaments d'una sincera i forta relació de respecte, d'amistat i de protecció mutua.

     Llavors, l'avia assenyalant els petits cadells que corrien per el meu entotn, exclamà:

     ” Aquets són els descendents, d'aquella lloba que demostrà la seva lleialtat, envers aquí, li va donar de menjar, se podria dir, que gràcies a ella el meu avi no va perdé el fruit del seu esforç, i també, va salvar la pròpia vida, ja pots entendre, si ens han donat profit, i com em d'estar d'agraits."

Retrat de la meva gossa Bunyims.  Dibuix a grafit. Tamany DIN.A. 4.  Núria Vergés-

ALEXANDRIA

              


    En Sandalies d'Escuma la protagonista principal, la Glauca, ens diu; " Només temo, en començar d'escriure, d'arribar al punt on em caldrà narrar les hores més negres de la meva vida. Per un voler de la necessitat, les vaig passar justament a Alexandria la ciutat més blanca i radiant del món."

Dibuix del far d'Alexandria, a partir d'una investigació iniciada el 2.006.

   També ens diu; "Qui no coneix la reina dels camins del mar, qui no ha vist de nit, la claror que ha encés damunt  les ones des de la seva illa de Faros?"  Aquesta reina dels camins del mar, era el Far d'Alexandria.

    

LA CASA DE SIMI.

    l'Aram va ser invitat a la casa dels pares de Iorgos, hi va romandre uns dotze dies, i va ser allí on va coneixer la germana petita de Iordos, l`Alèxia, de la qual se va enamorar.
    Ens comenta que la casa, no era gaire gran, però molt alegre, a prop del port, blanca i rosa, amb geranis molt vermells. També tenen un pati, que ja els va bé per els ormeigs, i la seva barca se diu Dímitra.

LA MEVA TERRA PORPA.

TERRA PORPA

Tinc aquí, damunt la meva aixída
una parra de la terra aspra.
L'amic que me l'ha plantada,
es pensava
que no s'enfilaria cap al cel,
sense imaginar-se
que alhora, em donava els seus fruits.
No em puc separar els ulls de tanta bellesa.
Terra porpa.
Em pregunto d'on li ve aquesta dolçor?
Però amarant-se alhora de vida i sol,
els ocells li fan ferides,
picant amb força
Color de most, em dic,
terra porpa, terra aspra.

Autora;  NÚRIA SAS.

L'ANTIGA GRECIA

DESPEDIDA

  "Anys més tard  la seva filla Laura era morta..."

  "Sempre més, com un rostre estimat des de les arrels de la vida, crida al meu cor una paret anònima, mentre dugui cabells d'heura".

   Pot haver llunyania, tristor i enyorança, però des de les profunditats de les arrels de la nostra vida, en qualsevol indret o circumstància, sobtadament, ens pot arribar el consol d'un recod de la nostra particular, i estimada, "paret d'heura".

DEDICATORIA

Portada llibre.

   En la dedicatoria del llibre "No em dic Laura ". la Maria Àngels Anglada, ens diu...

   "Per camins de gavines i aiguamolls
records de fonts profundes en colpeixen."

   i jo afegeixo...

 Per els llargs carrers de Barcelona
records Mediterranis em colpeixen.

LA PLANA DE VIC.

                                      
                                                           Al'esbart de sos poetes

Ermita de sant Jordi

Niuada de calandries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar,
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentis a l'hora de l'alba refilar!


Estrofa no. 12.

   ¿Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis o de llurs déus altar?
¿Ripoll,com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar.?

Dolmen de sant Jordi

   A mossèn Cinto tots el coneixem, tots em llegit les seves lletres, tots em recitat algun dels seus poemes, i fins i tot em cantat cançons, emprant
paraules seves i al fer-ho, em expressat sentiments seus, que els em fet nostres.
   Mitjançant, els seus records, en les seves obres , ens descriu i ens ensenya a conèixer, el paisatge, les tradicions, la natura, i la història de la seva i nostre nació.
   I com bon mestre, a més d'explicar, ens pregunta, i ens obliga a pensar, a meditar, sobre els nostres propis sentiments, els quals, son en definitiva els que, per ser molt sentits, son els més difícils d'expressar.
   L'ermita de sant Jordi, lloc on va dir la seva primera misa, no és tan sols un punt geogràfic, si no també un referent sentimental i de ben volgut record,  ens pregunta, si encara guarda  "ses lloses gegantines" com testimoni perenne del recordatori d'antics reis celtes o dels seus déus venerats.
   També ens pregunta si Ripoll, reneix de "ses runes", seguin l'exemple de  l'altre fènix mitolòlogic, sembla advertir-nos del perill, que l'arbre de la pàtria acabi esbrancant-se, perden la sabia que el manté viu, per poder les seves arrels, contiinuar endinsant-se a la seva terra, i les seves fulles seguir direcció al cel.
   Més no patiu! Gràcies a Vos, em conegut personatges reals i mites, històries i llegendes de pobles i de la seva gent, sabem del nostre passat, consiens del nostre pressent, esperem que, en el  futur, l'arbre de la història del nostre país, el qual Vos ens heu ensenyat  a estimar, no s'esbranqui.
   Aquest és el desig de tots nosaltres.
  

PER AIXÒ.

Arriba la Setmana Santa, hi seguim la tradició;


   Vacances d'escola, això, éra esperat.
   Estrenar vestit per Diumenge de Rams,
això, m'agradava.
   Anar a visitar els monuments de les esglésies

això, m'hi resignava.
   Presenciar el pas de la professò,
això, m'impressionava.
   Quan vaig comentar que preferia unes sabates,
això, va molestar al meu padrí, ell era molt llaminer,
i jo era molt presumida.

¡Per, això, tot plegat.!

LA FORÇA DEL SILENCI.

   En certa ocació, em va extranyar el silenci, del meu pare,durant una animada discució entre les meus dos germans grans, entre ells i jo, hi havia una considerable diferència d'edat.
   Quan jo, li preguntà, perquè, no havia intervingut, em va fer observar, que si, havia intervingut, escoltant-los, encara que només fos des de el seu silenci.
   I va sentenciar; és molt important saber escoltar, coneixaràs al qui parla, i de què parla, i quan tu hagis d'enraonar, sabràs amb qui converses, i el què pots dir i el què és millor callar, i n'olvidis; t'equivocaras més, per parlar, què per callar.
   Des d'aleshores, en la meva oida, perdura, la força del seu silenci

UN VIATGE INESPERAT

         UN VIATGE INESPERAT.


   La Maria dels Àngels Anglada, comenta les cabòries del senyor Lluís Campdelacreu, i aleshores,el fil dels meus records, em trasl.lada a una tarda, en què, vaig acompanyar a la meva besàvia, a visitar a una vella amiga seva,
per el camí, em va advertir, "no t'extranyis de rés, i rés preguntis, limite't a contesar - amb educació i respecte en cas de que et preguntin- sinó, tu, quieta i callada.
   Només, entrar en aquella casa-palauet, i observar a la dama en qüestió, i tot el seu entorn, vaig entendre el perquè de l'advertència.
    Dita senyora, encara vivia en l'época de la seva aristocràtica infantessa, dins d'aquell refinat museu - això és el que a mi em semblà - s'havia deturat el pas del temps, per mi, va representar, l'experimentació d'un viatge inesperat, al passat segle XIX.
   Sortosament,per mi i per tota la família, la meva besàvia, que per la seva edad era molt moderna, respectava, però no compartia en absolut, la cabòria de la seva amiga, encara recordo el seu comentari; "No tothom assimila, ni se sap adaptar als canvis, ni acepten, ni és resignen, a les desgracies que ens depara la vida.